Inventiva melòdica i elegància orquestral

“El prestigi que envolta una actriu la converteix en la dona més perillosa que hom pugui imaginar.”
Louis-Sébastien Mercier, Du Théâtre, ou Nouvel essai sur l’art dramatique (1773) 

Al segle XVIII, la llengua francesa tenia com a ambaixadora més important l’actriu Adrienne Lecouvreur: sobirana de les tragèdies de Voltaire, dels versos de Racine i Corneille, i de la declamació cantada de la Comédie-Française.

La seva vida es va fer curta, ja que la va sobrevenir la mort als 38 anys. La seva relació amorosa amb el mariscal Maurici de Saxònia va activar la gelosia de la duquessa de Bouillon i, a continuació, es va produir un misteriós accident, en què la llegenda va voler que un ram enverinat, ofert per la seva rival, fos el causant de la seva mort. La gelosia, causada per unes fissures impossibles de curar, és el poderós vehicle que desencadena aquesta tragèdia. El rebuig de l’Església a fer-li un enterrament cristià va commoure la societat de l’època. 

Ja en ple segle XIX, i gràcies a l’obra teatral d’Eugène Scribe i Gabriel Legouvé, el mite es va adaptar a òpera en les mans de Francesco Cilea. Hereu de la tradició romàntica italiana, el compositor calabrès va oferir al verisme musical un dels seus melodrames més emocionants, en la línia de les composicions de Mascagni, Leoncavallo i Giordano. 

Conjugant veritat històrica i realisme tràgic, Adriana Lecouvreur no ha deixat d’exposar en l’escena les il·lusions teatrals més nobles, així com els sentiments de la vida real. Estrenada a Milà l’any 1902, gaudeix del privilegi del públic per la seva inventiva melòdica i l’elegància de l’escriptura orquestral.